En els darrers mesos ens estem acostumant a veure a través dels mitjans de comunicació grups d’agricultors i ramaders mobilitzant-se arreu de Catalunya. Els productors de l’oli no reben els ajuts promesos arran de les gelades; els productors de porcí es manifesten per demanar un preu digne per al seu producte; els viticultors comencen la verema sense saber el preu al que els pagaran el raïm; els horticultors hi perden menys si deixen de collir els productes; els ramaders pateixen un augment en el preu del pinso del qual no se’n beneficia l’agricultor i que no poden repercutir en el preu del seu producte final; els preus de l’aviram i de la llet estan sota mínims; el preu del gasoil s’incrementa sense contemplacions.

És normal que els productors d’aliments de casa nostra tinguin seriosos problemes per a poder tirar endavant les seves explotacions? Evidentment no. La crisi està estesa a la pràctica totalitat dels sectors agrícoles i ramaders de casa nostra, i l’única sortida que sembla que es pugui valorar és la de plegar: 100 explotacions lleteres ho han fet en el darrer any.

I quins són els motius que impulsen als pagesos de casa nostra a tancar l’explotació i deixar enrera tota una tradició i un patrimoni familiar del qual se’n senten orgullosos i pel qual estan disposats a treballar-hi els 7 dies de la setmana al llarg de tot l’any? Per què surten a la carretera un diumenge al matí? Cada sector té la seva realitat concreta, però el fons acaba essent comú.
Analitzant l’evolució dels preus del sector porcí en els darrers quaranta anys podem començar a entreveure les raons per les quals els productors fa temps que han disparat la veu d’alarma: La feina que fa 40 anys es podia pagar amb 3 kilos de carn de porc, actualment no es pot pagar ni amb un porc sencer.

Quina empresa pot suportar una evolució semblant a aquesta? Com es pot suportar l’increment del cost de la vida amb l’evolució que han seguit els preus?

Analitzant més concretament l’evolució dels preus en els darrers set anys podem comprovar que la franja en la que oscil.len aquests preus és sempre la mateixa (tret de l’any 2001 en el que el problema de la pesta va fer pujar el preu). És que el cost de la vida en els darrers set anys s’ha mantingut constant? L’entrada de l’euro no ha afectat gens el sector?

Sense necessitat d’entrar a valorar l’increment en els costos de producció (que és considerable), amb les dades presentades no és pas gaire difícil d’entendre que els productors de porcí vegin molt compromès el seu futur.

Aquest anàlisis podria fer-se en qualsevol altre sector i els números serien, si no semblants, pitjors (el blat s’està venent al mateix preu que fa trenta anys,…).

I quina és la resposta de l’Administració davant d’aquesta agonia del sector?

En els darrers anys s’han potenciat tot un conjunt de normatives a les que cal que les explotacions agropecuàries s’hi vagin adaptant: procés de legalització d’explotacions, sol.licituts de concessió d’aigües, de les instal.lacions per a la fabricació de pinsos, contractació amb empreses per efectuar la retirada de cadàvers i de productes medicamentosos, realització dels plans de gestió de les dejeccions ramaderes i de les avaluacions ambientals,…
Aquest fet, comprensible en el fons i discutible en la forma. A les explotacions els ha suposat una inversió de temps i diners que, fins a dia d’avui, només ha servit per a tenir un major nombre d’inspeccions i per a comprovar que les que no ha fet res de tot això continuen amb la seva activitat de manera immune.

Periòdicament s’obren ajuts per a la incorporació de joves agricultors i plans de millora de les explotacions. Quin jove està disposat a viure de l’agricultura i la ramaderia amb aquestes perspectives? Quin pare anima al seu fill a continuar el negoci en aquestes circumstàncies?
Quan pels mitjans de comunicació veiem que agricultors i ramaders fan mobilitzacions per les carreteres els diumenges al matí, tinguem clar que si ho fan és perquè estan en una situació límit a la que no hi veuen sortida.

Com es pot entendre que 1 kg de tomàquets costi menys que la capsa que els conté? L’anomenat “Estat del benestar” demana que els productes de primera necessitat siguin assequibles econòmicament per a la major quantitat de gent possible, però això perjudica sèriament al 2% de la població que els produeix. Estem disposats a que qui ens abasteix d’aliment “passi gana”?

Què és el que passa pel cap dels ramaders que han tramitat el seu pla de dejeccions i veuen com a través de la premsa es transmet, amb total naturalitat, la idea general que les granges de porcs contaminen? La majoria d’explotacions tenen controlades les dejeccions dels seus “habitants”, fet que no passa amb la majoria d’urbanitzacions d’aquest país (i la quantitat anual de nitrogen generada pels “habitants” d’aquestes urbanitzacions és de 4.5 kg N/persona i any, igual que una ovella i un 60% del nitrogen que generen els porcs). Realment qui és que contamina, les granges o les persones que s’alimenten dels animals d’aquestes granges? I quin és el control que s’hi fa? Existeixen plans de gestió de les dejeccions humanes?

Si l’activitat ramadera s’està lligant cada cop més a la terra i alhora s’augmenta la superfície urbanitzable de les poblacions i les infrastructures de carreteres (en molts casos innecessàries), quin és el futur que espera als pagesos? On està la terra que et diuen que necessites per a poder tenir suficient bestiar com per a guanyar-t’hi la vida?

Cada cop es posen més pals a les rodes dels tractors, i sembla que ningú hi vulgui posar fre.

Alfons Varas
Sectorial porcí JARC